Tota la societat està d'acord en què l'educació és necessària. No obstant això, a l'hora de definir quina és la finalitat de l'educació poden aparèixer diverses contradiccions, a més diferents tipus de finalitats, i funcions del professorat cap a l'alumne. En l'article 27.1 de la Constitució espanyola (1978), d'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, s'estableix que "tots tenen dret a l'educació". Però, ¿és l'educació la mateixa que fa uns quants anys enrere? L'educació ha existit sempre, emperò el significat de la paraula ha sigut direferent a traves del segles, i dels pobles.
Tal com podem observar en els capítols 1 i 4 del llibre "11 ideas claves: "Como aprender y enseñar competencias", en l'article de Manuel Alcalá, "La triple función social de la escuela obligatoria", i finalment el vídeo de Redes, "Crear hoy las escuelas de mañana"; veiem com al llarg dels anys hi ha hagut un gran canvi d'educació, i que per sort, cada any, va millorant.
Hi trobem una gran diferència entre l'ahir, i l'actualitat, com Zabala, A., i Arnau, L. (2007) expliquen en el seu llibre: Saber per saber o saber per fer?. Una gran pregunta que es pot utilitzar per explicar l'escola tradicional, que tenia unes finalitats, i també per explicar l'escola nova, una modernització del sistema educatiu.
Antigament, l'educació que rebien els nens, era una educació que relacionava als alumnes, arribant a la universitat, o tan ni tan sols al BUP, aquells que podien permetre seguir estudiant. No com els casos d'aquests nens que havien de deixar l'educació enrere per centrar-se en una feina per poder portar un salari a casa. ¿L'edat obligatòria en aquest sistema educatiu? No hi havia, el límit era fins que les circumstàncies familiars ho permetien. Destaquem una educació adoctrinadora, que estava envoltada de política. Mestres no qualificats que estaven al servei de l'estat, i havia de seguir les ordres que rebia. Quant a l'aprenentatge dels alumnes, com diu Alcalá: "tractament disciplinari i autònom en un temps fixat per a cada àrea [..]. El llibre de text com material i programa únics". A més, l'únic que ensenyava eren continguts, que havies de plasmar en un examen, i que possiblement l'endemà havies oblidat.
D'altra banda, i gràcies a les noves lleis d'educació, hem avançat per donar als nostres alumnes una educació de qualitat, que prepari per a la vida, inculcant valors, i educant com a persona. A més, el professor ha de ser un guia, un orientador que ajudi al seu constructivisme, ja que gràcies a ell construiran el seu propi aprenentatge. Afegint a més la diversitat a les aules, no hem de separar al de necessitats especials en altres escoles, ha d'haver-hi un professor de suport per a aquests nens.
Per últim, deixo aquesta reflexió: ¿Que és millor ensenyar utilitzant copiar, i plasmar en l'examen; o utilitzant tècniques/competències de forma prática, amb compromís, i ensenyant-los a resordre les seves pròpies preguntes gràcies a investigacions i/o projectes? ¿De què forma aprendran més?
Tal com podem observar en els capítols 1 i 4 del llibre "11 ideas claves: "Como aprender y enseñar competencias", en l'article de Manuel Alcalá, "La triple función social de la escuela obligatoria", i finalment el vídeo de Redes, "Crear hoy las escuelas de mañana"; veiem com al llarg dels anys hi ha hagut un gran canvi d'educació, i que per sort, cada any, va millorant.
Hi trobem una gran diferència entre l'ahir, i l'actualitat, com Zabala, A., i Arnau, L. (2007) expliquen en el seu llibre: Saber per saber o saber per fer?. Una gran pregunta que es pot utilitzar per explicar l'escola tradicional, que tenia unes finalitats, i també per explicar l'escola nova, una modernització del sistema educatiu.
Antigament, l'educació que rebien els nens, era una educació que relacionava als alumnes, arribant a la universitat, o tan ni tan sols al BUP, aquells que podien permetre seguir estudiant. No com els casos d'aquests nens que havien de deixar l'educació enrere per centrar-se en una feina per poder portar un salari a casa. ¿L'edat obligatòria en aquest sistema educatiu? No hi havia, el límit era fins que les circumstàncies familiars ho permetien. Destaquem una educació adoctrinadora, que estava envoltada de política. Mestres no qualificats que estaven al servei de l'estat, i havia de seguir les ordres que rebia. Quant a l'aprenentatge dels alumnes, com diu Alcalá: "tractament disciplinari i autònom en un temps fixat per a cada àrea [..]. El llibre de text com material i programa únics". A més, l'únic que ensenyava eren continguts, que havies de plasmar en un examen, i que possiblement l'endemà havies oblidat.
D'altra banda, i gràcies a les noves lleis d'educació, hem avançat per donar als nostres alumnes una educació de qualitat, que prepari per a la vida, inculcant valors, i educant com a persona. A més, el professor ha de ser un guia, un orientador que ajudi al seu constructivisme, ja que gràcies a ell construiran el seu propi aprenentatge. Afegint a més la diversitat a les aules, no hem de separar al de necessitats especials en altres escoles, ha d'haver-hi un professor de suport per a aquests nens.
Per últim, deixo aquesta reflexió: ¿Que és millor ensenyar utilitzant copiar, i plasmar en l'examen; o utilitzant tècniques/competències de forma prática, amb compromís, i ensenyant-los a resordre les seves pròpies preguntes gràcies a investigacions i/o projectes? ¿De què forma aprendran més?
No hay comentarios:
Publicar un comentario